La Modelo (o La gavardina de la Montse) és una campanya comunicativa per a donar suport a les persones represaliades per manifestar-se en contra de les retallades socials del govern català.
El 2016, just cinc anys després de la manifestació
La productora Metromusterens proposa col·laborar i decidim realitzar una campanya que no sigui a l’ús sinó que dissenyem una estratègia tàctica on l’humor i la simulació cridin l’atenció sobre la qüestió. Un dels principals objectius de la guerrilla i del
Per a potenciar el micromecenatge s’acompanya d’un curtmetratge protagonitzat per el dependent de la tintoreria La Modelo (interpretat per l’actor Reugenio) qui explica que llevar la taca els costarà 3 anys de presó. Si bé aquest espot és una ficció, ja que la tintoreria i el tintorer no existeixen, l’absurd de la història és que les dades són reals: la gavardina tacada, el preu per netejar-la i les penes de presó. Es va triar, de tots els fets, causes i dades que es desprenen dels judicis, aquest element mínim per la seva capacitat significativa perquè funciona a manera de metonímia de tota la qúestió repressiva ja que posa en contrast la desmesura de la pena de presó enfront dels fets ocorreguts.
El siguiente paso de la campaña consiste en interpelar a Montserrat Tura desde la cuenta de Twitter de la supuesta tintorería para que se posicione sobre la condena. Solo el hecho de que conteste ya supone una amplificación de la campaña la cual también alcanza a ser reseñada en prensa.
La campanya tracta de fugir de les formes habituals del llenguatge antirepressiu i s’articula de manera transmèdia a través de l’humor, la simulació i el troleig. El curtmetratge/espot, el micromecenatge, el compte de Twitter de la tintoreria són vehicles narratius capaços d’explicar la història, generar polèmica i interpel·lar als subjectes a criticar, fer-ne ressò a la premsa i aglutinar finalment afinitats i afectes, ja que finalment molts comptes donen suport a la campanya i realitzen microdonacions com a gest simbòlic.
El vídeo es realitza amb equip professional i amb experts i expertes que col·laboren desinteressadament, bé aportant el seu treball o bé cedint el material. Amb els diners recollits, evidentment, no es neteja la gavardina sinó que que es dóna (una vegada coberts les escasses despeses que va tenir la campanya) a l’
Crowdfunding La Modelo
Web La Modelo
Ressenya de la campanya a El Diario
Aturem el Parlament a El Diario
Aturem el Parlament a Diagonal
Resum dels fets d’Aturem el Parlament
El 15 de juny de 2011, dins del moviment social del 15M, es va convocar un acte de protesta enfront del Parlament de Catalunya, atès que s’anaven a aprovar les retallades pressupostàries més antisocials que s’han fet mai a Catalunya i que no figuraven en cap programa electoral. A pesar que el llavors Conseller d’Interior Felip Puig va posar en marxa un dispositiu policial que va provocar que els polítics circulessin sense protecció, enfront dels milers de manifestants (criticat durament a posteriori per alguns diputats a l’Audiencia Nacional), la protesta es va desenvolupar de manera pacífica, sense que cap parlamentari resultés agredit ni amenaçat per cap de les persones encausades, tal com reconeix la sentència de l’Audiencia Nacional.
Malgrat que durant la concentració no va haver-hi cap identificació, mesos després es va produir la detenció irregular de 20 persones. En aquest sentit, en el judici va quedar provada l’existència d’arxius il·legals amb dades personals i polítiques de totes les detingudes atès que eren activistes que participaven en diferents moviments socials, sense que estiguessin legalment fitxats en la seva gran majoria.
L’acusació, formada per la Generalitat de Catalunya, la Mesa del Parlament i el sindicat ultradretà Manos Limpias, va fer un pas més enllà i va elevar el presumpte delicte a la figura d’Atac Contra les Altes Institucions de l’Estat, la qual cosa va ocasionar que les encausades fossin jutjades a l’Audiencia Nacional, enfrontant-se a peticions de fins a vuit anys de presó. En el judici, de 5 dies de durada en tres etapes entre abril i maig de 2014, les persones encausades, les seves famílies i amistats van sofrir un important desgast emocional i econòmic.
A la sentència de l’Audiencia Nacional, feta pública el 7 de juliol de 2014, les encausades van ser absoltes. La sentència, a més, criticava durament el dispositiu policial emprat aquest dia i reconeixia a les persones un dret fonamental: el dret a manifestació.
Com a resposta a la sentència absolutòria, la Fiscalia, el Parlament i la Generalitat van presentar un recurs davant el Tribunal Suprem que, una vegada resolt, en sentència feta pública el 17 de març de 2015, condemna a 8 de les 20 persones encausades a 3 anys de presó sense un nou judici, és a dir, vulnerant-se el dret de defensa. Aquesta nova sentència és inaudita: el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg diu que no es poden condemnar fets que han estat absolts sense la celebració d’un altre judici.
Alguns dels fets pels quals estan condemnades:
“…van recriminar les polítiques de retallada de despesa i van dir a un parlamentari que no els representava”, ”…es va interposar amb els braços en creu davant els parlamentaris i va seguir al diputat autonòmic senyor López Tena amb les mans alçades, cridant les consignes de la reunió.”
“És, per tant, en aquest clima coactiu, en aquesta atmosfera intimidatòria (…) I és en aquest context en el qual les accions protagonitzades per alguns dels acusats adquireixen significació penal.”
És la primera vegada, a Espanya, que es condemna a una persona per fets col·lectius i no pel que ha fet individualment.
